diumenge, 19 de novembre de 2017

Home ja.....


-I aquesta plantofada?
-Que sigui l’última vegada que em passes una trucada dels Lituans, sense comprovar que no siguin humoristes russos.
-És que eren del ministeri de defensa.....
-A que te’n etzibo un altre?
-No, no....entesos. No agafo trucades.

Proposta a relats conjunts del mes de Novembre 

dissabte, 11 de novembre de 2017

Vull estar amb tu

La vida d’en Gerard era fàcil i feliç, en la seva  avançada adolescència estava fortament enamorat de l’Elvira, que ella li corresponia gratament. Era sortir del col·legi i cercar el moment d’estar junts, per estudiar, per xerrar o per començar a descobrir què era l’amor, tot era nou, tot era prohibit, però tot era temptador i plaent.
Les hores es feien curtes quan la distància era petita, i el capvespre fugaç, quan les ombres els cobrien i amenaçava l’hora de marxar cadascú a casa seva, sempre amb l’afany de dormir ràpid per tornar-se a trobar de bon matí.
El final de curs s’apropava i amb ell planejava la foscor entre ells, sabien que l’estiu els separava amb les vacances respectives de les famílies, que tenien la mala costum de no coincidir i fer-los estar  més d’un mes separats sense veure’s.
L’acomiadament fou trist i amb llàgrimes, la desesperació els feia forts però no volien estar separats. Veure a ella com s’allunyava dins el cotxe amb la cara que s’anava fent petita fins a desaparèixer, no fou fàcil. En Gerard li va semblar veure un somriure  en l’últim instant.
Va passar el mes sencer,  el dia que en Gerard tornà de les seves vacances, trobà una postal a la bústia. Era l’Elvira, deia que no havia tornat ni ho faria, la situació política del país havia fet decidir a la seva família de quedar-se a viure a Còrdova, massa distància per els seus cors de dotze anys.
Va reclamar a la seva mare que li comprés un mòbil per estar en contacte permanent amb ella, però la resposta fou no, li deien que era massa petit per aquestes coses. Desesperat amb llàgrimes als ulls i ganivet en mà, va agafar un tros de fusta i començà a fabricar el seu mòbil. Potser no tindria l’eficàcia d’un verdader, però si la il·lusió. 
De matinada una vibració el despertà, a la tauleta de nit, el tros de fusta il·luminat mostrava un missatge d’ella: Gerard m’he escapat, obre’m la finestra que necessito abraçar-te.
Allà estava ella, amb tant sols una petita bossa, un somriure i un mòbil de fusta a la ma.

Participació a la crida 107 del VullEscriure.cat

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Compartir, copiar i enganxar

Del procés en podem quedar més o menys tips, però de rebre masses vegades la mateixa informació pot ser letal.
La gent està tant neguitosa, que rep coses i les envia a tots els grups i amics que té, vol fer saber a tothom el que està passant al moment, sense adonar-se que potser és de fa quatre dies o ja està penjat en aquell grup, a twitter o on coi sigui, multitud de vegades.
Ahir mateix al vespre obrint el whatsapp veig que tinc varis missatges de diferents persones que comencen amb les mateixes lletres. Tot repetit i no cal ni llegir-ho perquè les fons oficials bé que ho fan al moment que poden.
Està informat està molt bé, però en la justa mesura i sobretot tocant de peus al terra. No cal córrer tant per fer circular les notícies, nosaltres anem sempre mig kilòmetre enrere  i podem  molt bé perdre cinc minuts per comprovar el que està fent córrer la gent. Així el dia que diguem alguna cosa la gent ens pararà atenció.
Si bé hem de donar les gràcies a ser on som a les xarxes socials, podríem aprofitar el moment per aprendre a fer-les servir.
I només he parlat de la informació.......si em poso a parlar de mems, ho cremem tot. 
Estem alerta, sí, però no perdem l’oportunitat de llegir, escriure, abraçar i.... el que pugui sorgir, després de desconnectar una mica de la ximpleria mediàtica.