dimecres, 13 de desembre de 2017

Jo paaaaaaaasssoo

Potser no de la grossa, perquè m’encantaria tenir el plaer de pagar-l’hi al Montoro aquell vint per cent en concepte de tributs al estat, que tant necessitat va.
Però del que si que passo és d’aguantar tota una campanya electoral on només es critica a l’adversari i ningú proposa res de res. Com que ja sabem el que volem no cal escoltar masses coses, que encara ens hi emprenyaríem.
Tot i que reconec que algun petit tall d’entrevista, d’aquells que ens odien tant i tant, si que l’escolto com a classe pràctica, mai sap un, si algun dia haurà de mentir tant descaradament.
Tots han perdut molt, uns la credibilitat, altres la vergonya, alguns s’han tret la careta i els altres han perdut la llibertat. Per aquests últims farem el que sabem fer, perquè si són on són és perquè nosaltres els hi vàrem demanar que donessin la cara per fer possible el que volem i ens pertany.
Hem de guanyar si o si, i amb aquest resultat encara no sabem el que haurem de veure, en cas contrari valdrà més emigrar. 
Sort i a por elles......les urnes.

diumenge, 3 de desembre de 2017

La fletxa del destí

El doctor em va dir que ja n’hi havia prou de tanta inactivitat,  quan tens més de cinquanta anys el cos té ganes de aturar-se i no fer res. Potser aquell home de bata blanca tenia prou raó, des de que la Paula em va deixar per un de més adinerat i ben plantat jo no havia fet altre cosa que anar del sofà a la feina i tirar-me tot el cap de setmana jaient d’un cantó a l’altre amb l’únic exercici de baixar fins al bar Pepe a dinar com un rei.
Era hora de treure’m la mandra de sobre i començar a cuidar-me. Vaig provar el gimnàs de sota casa però tanta elit i tant de culte al cos no em deixava estar-hi a gust. Llavors em vaig comprar una bicicleta per pedalar a fons i fer sortides a la natura, però un cop perdia de vista l’asfalt ja no tenia esma per continuar pedalant i en pocs dies la vaig aparcar.
Com a últim intent em vaig proposar les caminades, faria travesses per la muntanya. En una guia d’aquestes indicava les pistes GR a seguir, tant sols havia d’agafar el cotxe amb una motxilla amb quatre coses dins per anar rosegant o hidratant.
Com que la primera va anar tant bé, la segona me la vaig preparar una mica més llarga, era més complicada però es tractava d’anar seguint la fletxa i completar la ruta circular.  
Després de sis hores de caminar i havent perdut tot rastre de cap fletxa i ratlles de colors el vespre amenaçava amb una foscor imminent. Sense cobertura i totalment perdut em veia passant la nit al ras, perdut en aquell bosc que sem feia immens.
Va ser llavors que vaig veure la llum, que venia cap a mi, qui seria? Era la Blanca, una dona de la meva edat que es plantà davant meu amb cara de saber ja que estava molt perdut. Amb poc més de deu minuts  estàvem dins un refugi de muntanya disposats a passar la nostre primera nit. 
Al senyor doctor ni hi he hagut de anar més, estic més bé que mai i molt exercitat, és un no parar i de passada continuem fent rutes senyalades que ens marquen.

Participació a la crida 110 de Vullescriure.cat

divendres, 24 de novembre de 2017

Dret de pinso

La decisió de no estar lligat a ningú és una decisió només meva i que sempre he deixat clara. A casa solen venir noies i senyores de totes les edats que en un moment o altre a les dues parts en ha vingut bé de passar una estona junts, però últimament estan passant coses que mai de la vida m’havien passat.
Sóc discret de mena, les meves trobades mai havien transcendit més enllà de les parets i ara em trobo que a l’endemà que algú ha vingut a passar la nit amb mi, ho sap tot el barri. Que alguna xerri les seves aventures ho trobo normal, estem en ple segle vint-i-un i tothom esbomba el que li plau. Però passar d’això a que totes les trobades es facin públiques, no m’ho explico.
Cada cop em costa més lligar, les veus corren i estic agafant mala fama, he de sortir a llocs menys habituals per poder ser jo mateix i viure la vida com m’agrada. Però ni així, tot i obrir el ventall m’he trobat que al cap de pocs dies la meva fama em passa factura. Alguna cosa hauré de fer.
Avui m’he adonat d’un fet estrany però molt evident que he decidit investigar a fons. Després de passar la nit amb una recent presentada amiga, he decidit seguir-la a veure què feia i on anava. No ha fet res d’estrany, només ha baixat de casa i caminat fins al cotxe, però just abans de pujar-hi, he vist el que em temia. La meva gata ha fet un salt sobre el sostre del cotxe i he vist com parlava amb la meva companya. Amb cara estranya ha anat assentint al que suposadament li deia la gata, fins que al final he vist com escopia al terra, abans de ficar-se dins el cotxe i marxar xerricant rodes. 
He de parlar amb la meva gata, haurà de recitar el meu relat a partir d’ara o el pinso tant bo que es cruspeix s’ha acabat. O això o que torni a caçar ratolins.

Participació 109 a Vullescriure